dijous, 5 de gener de 2017

Dada corrupta (XI): la Vaga de Tramvies (1951)


No s'equivoca gens l'amic Miquel F Pacha quan ens informa que corre per la xarxa aquesta fotografia, sense documentar, d'un tramvia a la plaça de Catalunya que alguns blogs fan servir inadequadament per il·lustrar el boicot d'usuaris del tramvia el 1951, la mal anomenada Vaga de Tramvies de 1951.

Aquesta imatge no escau per dues raons. En primer lloc, perquè podem observar com el tramvia va ple de viatgers, amb altres que pugen i baixen, cosa que més aviat provaria el fracàs del boicot. En segon lloc, perquè la fotografia és dels anys trenta, amb la qual cosa s'incorre en un anacronisme flagrant.
A la part dreta d'aquesta genial instantània, amb una plaça de Catalunya semideserta, coetània a la fotografia de més amunt, podem apreciar la casa Segura a mig enderrocar (Gabriel Casas, ANC)

La casa Segura mig enderrocada s'erigeix com el més eficaç element de datació de la imatge. Aquesta construcció, situada al número 17 de la plaça de Catalunya, va ser comprada per Riegos y Fuerza del Ebro, coneguda popularment com La Canadenca, per alçar-hi la seva seu, una colossal baluerna que deixaria constància visual del poder, del prestigi i de la creixent influència de la companyia. Abans, però, havien de convertir en un gran solar la casa Segura, l'edifici veí de la plaça i les cases contigues del portal de l'Àngel fins al carrer Tripó. En el cas particular de la casa Segura, aquesta es va enderrocar en dues fases. Durant la primera, als inicis de 1932, es procedí a mutilar el coronament i els darrers pisos i així es quedà fins a mitjans de 1935, quan començaren els treballs d'anorreament total de l'edifici. Com podem comprovar a la imatge, per darrere del tramvia treuen el cap les restes de la casa Segura després de la primera fase d'intervenció; per tant, la data més plausible seria entre 1932 i 1935, però mai de la vida 1951, moment en què les obres de construcció del Banco de España feia 3 anys que  s'havien iniciat i ja es començava a intuir el resultat: un edifici sorgit del reaprofitament dels plànols de la seu nonata de La Canadenca.

dimecres, 4 de gener de 2017

Dada exacta (2): casa Francesc Simon, gener de 1942


Aquesta fotografia del fons Foto Ferran de l'Arxiu Nacional de Catalunya, compost pel material produït per Artur Ferran i el seu fill Francesc Xavier Ferran i Brugués al llarg de la seva vida professional, està datada per l'arxiu entre 1924 i 1935. Quant a la localització es limiten a un poc concís: Façana d'un edifici de l'empresa de compra i venda Auger y Jubany, S.A., amb cartells publicitaris. Barcelona

Per documentar aquesta fotografia he rebut l'ajut inestimable del Joanot Pascual, l'Enric H March, la Maria Garreta i el Miquel Barcelonauta.
La façana de casa Simon es mantindria intacta des de la seva construcció si no fos per una inoportuna remunta, el retranqueig de la qual cal dir que ha ajudat a dissimular-la i sobretot ha evitat la  irreversible mutilació del coronament (Google Street View)

Comencem per concretar-ne el lloc. L'edifici es troba encara avui al número 3 del passeig de Gràcia i no és altre que la casa Francesc Simon, projectada per l'arquitecte tarragoní Josep Domènech Estapà el 1912 i reformada pel seu fill Josep Domènech Mansana. A l'esquerra de la fotografia, podem observar l'hotel Colon en ple procés d'enderrocament, començat a finals de 1941.
Retall de La Vanguardia del dia 23 de gener en què apareixen tots dos espectacles: Raza al Coliseum per al mateix dia i l'anunci del concert de Toldrà per al diumenge següent

Aquesta dada ens ajuda a limitar la data més antiga possible, però la publicitat enganxada al pirulí ens afina encara més la cronologia. A la part superior, podem distingir-hi el nom de Toldrà i a l'inferior el nom Raza. La pel·lícula de José Luis Sáenz de Heredia, amb argument del mateix Francisco Franco, sota el pseudònim Jaime de Andrade, s'estrena al cinema Coliseum -si forcem una mica la vista podem distingir el nom d'aquesta imponent sala- el 14 de gener de 1942. Es manté en cartellera fins al 15 de febrer. D'altra banda, el mestre Toldrà, en qualitat de violinista i acompanyat pel pianista santboià Blai Net, va tocar un concert al Palau de la Música, el diumenge 25 de gener de 1942 a dos quarts de sis de la tarda. La data de la fotografia més plausible, per tant, seria al voltant d'aquest diumenge 25; fins i tot aquest mateix dia atesa l'escassetat de vianant pel passeig de Gràcia. En tot cas, si no ens la volem jugar tant, podem afirmar amb seguretat que aquesta fotografia fou disparada a finals de gener de 1942.

dijous, 8 de desembre de 2016

Dada exacta (1): Teatre del Buen Retiro, 1883

Amb l'ajut de Maria José González
La casa Gibert, els seus jardins i el teatre del Buen Retiro (autor desconegut, col·lecció particular)
Inauguro una secció nova. Sota el nom "Dada exacta", per contrast amb la sèrie "Dada corrupta", em proposo documentar amb la màxima precisió possible el lloc i /o la data de fotografies més o menys conegudes. Es tracta d'una tasca que duc a terme habitualment, especialment en l'àmbit de la plaça de Catalunya, moltes vegades amb l'ajut d'altres companys, a través de les xarxes socials, concretament en el grup de Facebook Plaça de Catalunya antiga i moderna. Documentar amb rigor una fotografia ajuda a fonamentar amb arguments més sòlids les hipòtesis sobre l'evolució d'un espai concret, sobretot quan està suportades per escasses o inexistents proves escrites.

Per inaugurar la secció, com no podia ser d'una altra manera, intento datar una antiga fotografia -i única coneguda- del teatre del Buen Retiro.

A la fotografia, podem observar, un gran volum, un jardí, una tanca i una construcció amb coberta a dues aigües. La construcció més sobresortint inaugurà l'Eixample, ja que es tracta de la seva primera construcció. La casa Gibert, que així s'anomenava, es trobava al bell mig de la plaça de Catalunya, entre les actuals fons bessones. Disposava d'un ampli jardí que s'obria des de tres de les seves quatre façanes -la que donava a l'interior de la plaça i mirava cap al mar en quedava absent-. A la fotografia observem precisament la tanca del jardí que donava al passeig de Gràcia, que en aquells moments començava al portal de l'Àngel i no a la ronda de Sant Pere, que quedava incomunicada de la ronda Universitat a causa d'aquest jardí.
Cartell anunciador de l'òpera còmica francesa La Mascota, (autor desconegut, col·lecció particular)

Abans que els espectacles populars es traslladessin al Paral·lel, entre finals de segle XIX i principis del segle XX, la plaça de Catalunya i el passeig de Gràcia atreien els barcelonins ociosos a través dels seus teatres, circs, barraques o cafès, situats moltes vegades estacionàriament i precària a l'interior de jardins amplis, com ara els Camps Elisis, el Criadero, el Tívoli ..., o molt més modestos, com ara el Prado Catalán o els de la casa Gibert. Als jardins de la Casa Gibert s'hi van establir tres teatres: el del Buen Retiro, el Massini i el Pabellón del Buen Retiro. El rètol i part del sostre a dues aigües del primer de tots apareix a part dreta de la fotografia.
Les duríssimes condicions climatològiques no van impedir que el públic omplís la representació de La Mascota (La Vanguardia, 10 de març de 1883)
 L'especialitat del Buen Retiro  eren les sarsueles i les òperes, com ara l'opereta còmica francesa La Mascotte, composada per Edmund Aubran, amb el llibre d'Henri Chivad i Alfred Duru, estrenada a París el 29 de desembre de 1880 amb un gran èxit. La versió espanyola, de Julio Nombela i Andreu Vidal Llimona, va continuar gaudint del favor de públic, tot i la deficient traducció que la premsa no evita criticar. Muntada per la companyia de sarsuela dirigida per Guillermo Cereceda s'estrena el 25 d'agost de 1882 al teatre Español on es representa fins al 3 de setembre. El nombre d'espectadors no va remetre quan l'obra retornà a Barcelona. S'establí des del 10 de febrer fins al 15 de juliol de 1883 al teatre del Buen Retiro, on gairebé arribà al centenar de representacions. Aquesta xifra l'aconseguí l'agost, però ja de retorn al teatre Español. L'obra va visitar els anys següents altres coliseus barcelonins com ara el Principal, el Gran Via, el Tívoli o l'inevitable Español. La Mascota s'estava representant al Buen Retiro quan es va disparar la fotografia, com ho demostra el cartell situat a l'exterior de la tanca per reclamar l'atenció dels passavolants.
Membres de la companyia de sarsuela que van posar en escena La MAscota al teatre del Buen Retiro (La Vanguardia, 8 de febrer de 1883)

Podríem quedar-nos aquí, perquè en comparació amb l'arc cronològic que suggereix l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, dipositari d'una còpia d'aquesta fotografia, un ampli 1870-1889, hem concretat l'any; però en el teòricament no tan fred 9 de març d'aquell 1883, una copiosa nevada va enfarinar Barcelona. Aquesta dura circumstància no va impedir que s'aixequés el teló de La Mascota aquell vespre ni la concurrència de l'habitual ple. El dia següent encara es podia veure la neu. Conservem testimonis com aquesta foto d'aquest fenomen meteorològic. A la imatge es pot observar com la neu, que ha quallat a terra, s'està fonent. Per aquest motiu, aposto pel dia posterior a la nevada:  el 10 de març de 1883.


Obres consultades

Barcelofilia
Barcelona: històries del temps. "Març de 1883. La gran nevada"
La Vanguadia

divendres, 14 d’octubre de 2016

Dada corrupta (X): la Castanyera al Paral·lel de 1963

Dada corrupta: avinguda del Paral·lel, 1963
Dada real: passatge Madoz, anys 20.
1920-30 Castanyera (Josep Gaspar, ANC)

Quan s'acosten els temps de les castanyes i els moniatos, els grups de Facebook de fotografies augmenta considerablement el nombre d'imatges de castanyeres i els corresponents comentaris evocadors de temps infantils, en què es recorda i es contrasta amb l'actualitat el fred de novembre, cada any més infreqüent, i les omnipresents castanyeres, avui en franca minva.
1925-30 El passatge Madoz des del carrer Ferran, a la dreta l'ortopèdia Clausolles. La parella d'homes del porxo central potser estan comprant a la castanyera o conversant-hi (Josep Brangulí, ANC)
Una de les fotografies més recorrentment penjada és precisament la que encapçala aquest article, en què s'observa una castanyera d'edat avançada amb l'inevitable mocador fosc que, lligat sota la barbeta, li cobreix els cabells. Asseguda segurament en un tamboret, recolza l'esquena en un pilar. Per protegir-se de les inclemències del temps, s'alça damunt d'ella un paraigües lligat toscament a un pal.
A la dreta l'aparador de l'ortopèdia J. Clauolles seguit per l'atri d'entrada al  passatge Madoz (Josep Brangulí, ANC)

Malauradament, ben sovint, trobareu aquesta imatge mal datada el 1963 i pitjor localitzada sota els arcs d'un dels edificis porxats de l'avinguda del Paral·lel. De fet, tots els edificis del Paral·lel haurien d'haver respost a aquest model, però aquest és un altre tema.
L'estel blanc marca la situació exacta de la castanyera en una fotografia actual (Gabriel Guillén, 2014, Google Maps)

L'autor d'aquesta obra no és un qualsevol; es tracta del repòrter gràfic Josep Gaspar i Serra, fotoperiodista esportiu i pioner de la fotografia aèria i del cinema català. L'Arxiu Nacional de Catalunya, dipositari de la fotografia, així ho indica i la data entre 1920 i 1930. de manera força plausible, ja que coincideix amb el  moment àlgid de la seva carrera de fotògraf.
1910 Anunci de l'Antigua Casa J. Clausoles (Revista de ciencias médicas de Barcelona 1/1/1910, pàgina 3, BNE) 

L'arxiu, però, no passa de localitzar la fotografia a Barcelona. No ens informa del lloc exacte en què fou presa. I a partir d'aquí ens podríem llençar a cercar cegament per totes les porxades de la ciutat, pregant, per facilitar-nos la tasca, que l'arxiu hagués encertat amb la població. Per sort nostra, a la sota el paraigües s'endevinen unes lletres que composen el rètol següent: "ANTIGUA CASA J CLAUSOLLES". Aquesta empresa, fundada el 1830, especialitzada en productes quirúrgics i ortopèdics sembla que encara existeix, però fora de Barcelona. En aquells temps, però, la seu central es trobava al carrer Santa Anna, 30, però a part, a Barcelona comptava amb dues sucursals: una a la Rambla del Centre, 27 i l'altra al carrer Ferran, 8. El número 8 de Ferran correspon també al número 2-4 del passatge Madoz, galeria semi descoberta que connecta Ferran amb la plaça Reial. Per entrar al passatge s'ha de traspassar un porxo format per arcs i pilars, contigu al número 8. La castanyera es troba recolzada precisament en un d'aquests pilars aïllats; concretament el situat a l'interior de passatge a la banda Llobregat. A la seva dreta li queda l'aparador de l'ortopèdia que dóna al passatge Madoz. I en conéixer aquest emplaçament entenem perfectament el perquè necessita protegir-se amb el paraigües: es troba a cel obert.

dimecres, 8 de juny de 2016

Dada corrupta (IX): Antic portal de Portaferrissa

Dada corrupta: antic portal d'entrada de Portaferrissa (1888)
Dada real: engalanament del carrer Portaferrissa en motiu de les festes de la Mercè de 1902

Placa esterescòpica de Frederic Bordas dipositada  a l'AFCEC

A diferència d'altres dades corruptes, aquesta no és d'origen, ja que a l'arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (1902) aquesta fotografia de Frederic Bordas i Altarriba està perfectament documentada com a "Reproducció de l'antic portal de Portaferrissa a les festes de la Mercè. 1902". De fet a la mateixa placa esteresocòpica es pot llegir: "Barcelona. Festes de la Mercè"

Escrit sobre la mateixa placa "Barcelona. Festes de la mercè" a la part inferior dreta.

La documentació d'aquesta fotografia s'ha anat corrompent a les xarxes socials; així, en molts grups de facebook de fotografies antigues de la ciutat sovinteja trobar-la postejada com a l'antic portal d'entrada del carrer Portaferissa -és a dir com la Portaferissa original- i mal datada el 1888, any en què aquesta portal, que evidentment no s'assemblava gens a la reproduïda a la fotografia -constava de dues torres poligonals com el portal de Santa Anna, feia decennis que havia desaparegut, concretament a finals del segle XVIII, quan es construeix el Palau Moja, que benauradament ha sobreviscut fins als nostres dies.
Alguns dels carrers guarnits per l'ocasió, entre els quals el de Portaferrissa (La Esquella de la Torratxa, Núm 1239 (3 oct. 1902), BC)

L'any 1902, l'Ajuntament de Barcelona decideix donar un gran impuls a les festes de la Mercè, amb balls populars, gegants i cap grossos, la remodelació i enjardinament de la plaça de Catalunya i exhibicions tan sorprenents com la d'un simulacre dels bombers a la darrera casa del bell mig de la plaça de Catalunya, incendiada per a l'ocasió.
Notícia sobre la col·locació d'una còpia de l'antiga "Porta Ferrissa" (La Vanguardia, 29 de setembre de 1902)

Un dels carrers que es guarneixen és el de Portaferrisa i fent honor al seu nom intenten reproduir la famosa porta que segons la llegenda fou duta des d'Almeria per Ramon Berenguer IV el 1147 com a botí de guerra. A la fotografia encara no pareix la porta; per tant deu ser anterior al 28 de setembre de 1902, moment en què fou col·locada al voltant d'un decorat de cartó pedra medievalitzant que simula el portal.

La pluja va aigualir una mica la brillantor de les celebracions però no pas el desig dels barcelonins a participar-hi. De ben segur que aquesta eventualitat climàtica va afectar aquest decorat fins al punt que 

Ayer tarde se desprendió untrozo del arco que se había, levantado á la entrada de la calle de la Puertaferrisa, cogiendo debajo á Fermín Paronella, Benjamín Pujol y Antonio Sabater, los cuales resultaron con algunas heridas de carácter leve (La Vanguardia, 8 d’octubre de 1902)

dijous, 2 de juny de 2016

15 anys d'una vespasiana gracienca (1900-15)


"Dues dones i un home davant d'un comerç en un carrer de Barcelona" 1905-10 per Antoni Carbonell i Fita, segons l'AFCEC

Al llarg del segle XIX i de bona part del segle XX, Barcelona aspirava a convertir-se en un "petit París". I no era aliè a aquest corrent quelcom tan aparentment irrellevant com el mobiliari urbà, el disseny del qual començà a prendre importància des que va ocupar el lloc d'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trías -aquí s'ha de destacar també l'enginyer Conrad Sintas- i sobretot el seu successor, Pere Falqués. A part de fanals, fonts o quioscs, com a París, també es dissenyaren i s’instal·laren urinaris públics. El mateix Antoni Gaudí en dibuixà uns que mai passaren del paper. En canvi, conservem els plànols i fotografies d'unes garites de formes rectilínies de ferro colat dissenyats per Antoni Rovira i Trias, que en teoria foren substituïdes el 1892 pel model francès circular amb capacitat per sis homes i il·luminades per gas i a partir de 1922 per llum elèctric, però que a la pràctica sabem que van conviure una pila d'anys.
 
Jorge Àlvarez ha pogut documentar la situació de la fotografia de la dreta gràcies a la fotografia de l'esquerra, especialment per la presència d'aquesta petita torreta marcada amb el rectacle groc. El Colegio Lafuente es trobava a la cruïlla Major de Gràcia -avui Gran de Gràcia- amb Sèneca.

Una d'aquestes vespasianes circulars s'emplaçà a la rambla de Catalunya amb Diputació, però l'any 1900 fou traslladada a la placeta -avui plaça Nicolás Salmerón- de l’inici del carrer Major de Gràcia -Salmerón a partir de 1909 i avui Gran de Gràcia-. Els canvis de lloc d'aquests edicles no eren cap raresa, fins al punt que l'any 1915 aquesta es tornà a desplaçar, aquesta vegada al passeig de Colom.
 
Retall de premsa que ens informa del trasllat de la vespasiana des de la Rambla de Catalunya a Major de Gràcia el 1900 (La Vanguardia, 16 de juny de 1900)

Naturalment, un urinari es posa a la vora d'una claveguera per evacuar les aigües residuals. L'any 1890 començaren les obres d'instal·lació del col·lector del carrer Major de Gràcia. Aquesta obra va ensopegar amb multitud de problemes -accidents amb morts inclosos el 1898- i s'allargà fins al 1899. No ens ha d'estranyar que l'any següent el carrer ja estigués preparat per rebre un urinari públic.
 
Trasllat de la vespasiana al seu nou emplaçament, al passeig de Colom el 1915 (Document trobat per l'investigador Emilio Gómez)

La primera vegada que vaig veure aquest urinari fou en el decurs del visionatge atent del filmet Viatge en tramvia (1909) de Ricardo de Baños, un dels pioners del cinema català, juntament amb Segundo Chomón o Fructuós Gelabert.
 
Captura del film de Ricardo de Baños Viatge en Tramvia, en què sobresurt l'edicle a l'esquerra

L'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC) no havia documentat geogràficament la fotografia que encapçala aquesta entrada. Molts internautes s'havien trencat el magí en l'intent de cercar el lloc exacta des d'on es disparà la instantània. Fa pocs dies el col·leccionista i bon amic, Jorge Àlvarez va aconseguir el tant se'ns havia resistit a molts. Efectivament, el fotògraf, des del final del passeig de Gràcia -avui jardinets de Gràcia-, havia retratat aquests tres personatges i la nostra vespesiana. La noia vestida de blanc impolut probablement treballava a la cafeteria del darrera que no seria descabellat pensar que pertanyia a la fàbrica de xocolates de Pere Juncosa, perquè l'any 1889 Pere Juncosa demana permís per posar un tendal a la botiga.

Edifici anterior a la casa Fuster, que pertanyia al xocolater Pere Juncosa, els baixos de la qual queden darrera dels personatges fotografiats (autor desconegut, AFB)
La vestimenta de la dona serveix perquè tot un especialista en indumentària com l'Adrià Freijo pugui datar la fotografia entre 1900 i 1905, un arc cronològic més reculat encara que el que proposa l'arxiu (1905-1915). L'arquitectura també reforça aquesta cronologia, ja que Consol Fabra i Puig i el seu marit, Mariano Fuster, compren l'edifici i comencen a enderrocar-lo l'any 1906, però els treballs s'allargassaran, no tant com els de la claveguera, fins el 1908, moment en que es comença a construir la Casa Fuster, actualment per sort encara dempeus.
 
El 1996 encara restava un vestigi de la vespesiana en forma de lavabos públics soterrats(autor desconegut, publicada per Ramon Vilalta a Amics de Barcelofilia)

La vespasiana es trasllada, però les ganes d'urinar dels graciencs continuen; per això, és substituïda per uns lavabos públics soterrats al mateix lloc ja des de 1915, amb sengles accessos per homes i dones, i que duraran fins ben entrat els anys 90.







dilluns, 23 de maig de 2016

Dada corrupta (VIII): Gaudí davant de la Universitat

Escrit amb la inestimable col·laboració de Maria José González

Dada corrupta: Antoni Gaudí
Dada real: Josep Mestres Gómez


Arnau Izard, AFCEC, 1917


Actualment el nom de Josep Mestres Gómez no ens diu res a la immensa majoria de barcelonòfils, i encara menys si el comparem amb Antoni Gaudí, probablement el català mort més conegut del món. Ignoro si mai es van conéixer o saludar, però certa semblança física entre ambdós ha dut a confondre'ls a l'hora de documentar un parell de fotografies de l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Arnau Izard, AFCEC, 1917


Es conserven poques fotografies on apareix el genial arquitecte. Per això qualsevol descoberta gràfica sobre Gaudí és rebuda amb gran espectació entre cercles acadèmics i populars, tant al país com sobretot a l'estranger. En la era digital és molt fàcil infectar la xarxa amb una informació errònia, però gairebé impossible desinfectar-la. Per això, quan aquestes suposades fotografies van aparéixer a la premsa, de seguida es van estrendre com a taca d'oli imparable i imborrable per la xarxa i han arribat a publicar-se fins i tot al web de la pròpia Universitat de Barcelona, davant de la qual passeja el suposat Gaudí en un foto i hi entra en l'altre.
La fotografia ja fou editada el 1945 a l'opuscle Bodas de Plata de los ingenieros industriales del XX, Escuela de Barcelona, al peu de la qual hi diu "Blanes saluda al profesor Sr. Mestres al salir de su clase de calor (1917)" (Facebook de l'AFCEC)

A les dues plaques estereoscòpiques originals, no hi ha cap referència a Gaudí, simplement la datació i la localització: "24-IV-17 Barcelona" -a l'altra foto el 2 apareix ratllat i llavors la data esdevé "4-IV-17 Barcelona"-. El desembre d'aquell any 1917 moria Josep Mestres Gómez (1844-1917), catedràtic de física industrial a l'Escola d'Enginyers Industrials.  En aquells moments, l'Enginyeria Industrial s'impartia a l'edifici històric de la plaça Universitat; aquestes estudis encara no s'havien traslladat a l'Escola Industrial. L'autor de les fotografies, Arnau Izard, també era enginyer industrial i de ben segur alumne del professor Mestres.
L'única informació escrita sobre la plaça és la data i el lloc: "24-IV-17-Barcelona"
El número 2 apareix parcialment ratllat i la data esdevé "4-IV-17"

La indentificació amb Gaudí es va produir, segons l'arxiu. perquè en els antics sobres originals de les plaques fotogràfiques hi havia l’anotació “L'home és Gaudí”, per bé que desconeixem quan va ser feta aquesta anotació. La versemblança del personatge de la imatge amb l’Antoni Gaudí en va fer catalogar-la com a tal.  Per sort nostra, una de les dues fotografies es va editar l'any 1945 en un petit opuscle Bodas de Plata de los ingenieros industriales del XX, Escuela de Barcelona, al peu de la qual hi diu "Blanes saluda al profesor Sr. Mestres al salir de su clase de calor (1917)" Segons el treball El final de la soledad de la Escuela de Barcelona de Guillermo Lusa Monforte, el tal Blanes és Alberto Blanes Boysén un dels estudiants de 1914-20 que celebraven el 1945 les bodes de plata.
Retrat de Josep Mestres Gómez publicat en l'obituari que li va dedicar la revista Técnica. Revista Tecnologico-Industrial, al gener de 1918 (Fons antic de l'UPC)

Si a la primera fotografia el personatge amb barba blanca és el catedràtic, en la successiva evidentment també. Per tant, queda del tot descartada la possibilitat que aquest personatge ben vestit i cofat amb un capell sigui un més aviat poc curós amb la seva indumentària Antoni Gaudí.

Aquesta dada corrupta, detectada i denunciada per la investigadora Maria José Gonzalez, per sort, fins ara a comptat amb dos antídots: una cert desmentiment de la notícia per part de la mateixa premsa que l'havia estesa i un comunicat oficial de la Càtedra Gaudí de la UPC, signat pel professor Galdric Santacana, en què atribueix el fotografiat a la persona del catedràtic Mestres i dóna per bona la data cancel·lada, la del "4 d'abril", quan la secció d'enginyeria del Centre Excursionista de Catalunya visità una fàbrica de vidre a Cornellà. Per contra,  no ajuda gaire a la desaparició d'aquesta dada corrupta l'actitud titubejant de l'arxiu, que ha passat d'anomenar-lo Gaudí a Josep Mestres i ara s'ha decidit pel poc comprometedor "home", i encara menys l'obstinació de The Gaudí Research Institute a seguir defensant l'atribució gaudiniana.