dimecres, 8 de juny de 2016

Dada corrupta (IX): Antic portal de Portaferrissa

Dada corrupta: antic portal d'entrada de Portaferrissa (1888)
Dada real: engalanament del carrer Portaferrissa en motiu de les festes de la Mercè de 1902

Placa esterescòpica de Frederic Bordas dipositada  a l'AFCEC

A diferència d'altres dades corruptes, aquesta no és d'origen, ja que a l'arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (1902) aquesta fotografia de Frederic Bordas i Altarriba està perfectament documentada com a "Reproducció de l'antic portal de Portaferrissa a les festes de la Mercè. 1902". De fet a la mateixa placa esteresocòpica es pot llegir: "Barcelona. Festes de la Mercè"

Escrit sobre la mateixa placa "Barcelona. Festes de la mercè" a la part inferior dreta.

La documentació d'aquesta fotografia s'ha anat corrompent a les xarxes socials; així, en molts grups de facebook de fotografies antigues de la ciutat sovinteja trobar-la postejada com a l'antic portal d'entrada del carrer Portaferissa -és a dir com la Portaferissa original- i mal datada el 1888, any en què aquesta portal, que evidentment no s'assemblava gens a la reproduïda a la fotografia -constava de dues torres poligonals com el portal de Santa Anna, feia decennis que havia desaparegut, concretament a finals del segle XVIII, quan es construeix el Palau Moja, que benauradament ha sobreviscut fins als nostres dies.
Alguns dels carrers guarnits per l'ocasió, entre els quals el de Portaferrissa (La Esquella de la Torratxa, Núm 1239 (3 oct. 1902), BC)

L'any 1902, l'Ajuntament de Barcelona decideix donar un gran impuls a les festes de la Mercè, amb balls populars, gegants i cap grossos, la remodelació i enjardinament de la plaça de Catalunya i exhibicions tan sorprenents com la d'un simulacre dels bombers a la darrera casa del bell mig de la plaça de Catalunya, incendiada per a l'ocasió.
Notícia sobre la col·locació d'una còpia de l'antiga "Porta Ferrissa" (La Vanguardia, 29 de setembre de 1902)

Un dels carrers que es guarneixen és el de Portaferrisa i fent honor al seu nom intenten reproduir la famosa porta que segons la llegenda fou duta des d'Almeria per Ramon Berenguer IV el 1147 com a botí de guerra. A la fotografia encara no pareix la porta; per tant deu ser anterior al 28 de setembre de 1902, moment en què fou col·locada al voltant d'un decorat de cartó pedra medievalitzant que simula el portal.

La pluja va aigualir una mica la brillantor de les celebracions però no pas el desig dels barcelonins a participar-hi. De ben segur que aquesta eventualitat climàtica va afectar aquest decorat fins al punt que 

Ayer tarde se desprendió untrozo del arco que se había, levantado á la entrada de la calle de la Puertaferrisa, cogiendo debajo á Fermín Paronella, Benjamín Pujol y Antonio Sabater, los cuales resultaron con algunas heridas de carácter leve (La Vanguardia, 8 d’octubre de 1902)

dijous, 2 de juny de 2016

15 anys d'una vespasiana gracienca (1900-15)


"Dues dones i un home davant d'un comerç en un carrer de Barcelona" 1905-10 per Antoni Carbonell i Fita, segons l'AFCEC

Al llarg del segle XIX i de bona part del segle XX, Barcelona aspirava a convertir-se en un "petit París". I no era aliè a aquest corrent quelcom tan aparentment irrellevant com el mobiliari urbà, el disseny del qual començà a prendre importància des que va ocupar el lloc d'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trías -aquí s'ha de destacar també l'enginyer Conrad Sintas- i sobretot el seu successor, Pere Falqués. A part de fanals, fonts o quioscs, com a París, també es dissenyaren i s’instal·laren urinaris públics. El mateix Antoni Gaudí en dibuixà uns que mai passaren del paper. En canvi, conservem els plànols i fotografies d'unes garites de formes rectilínies de ferro colat dissenyats per Antoni Rovira i Trias, que en teoria foren substituïdes el 1892 pel model francès circular amb capacitat per sis homes i il·luminades per gas i a partir de 1922 per llum elèctric, però que a la pràctica sabem que van conviure una pila d'anys.
 
Jorge Àlvarez ha pogut documentar la situació de la fotografia de la dreta gràcies a la fotografia de l'esquerra, especialment per la presència d'aquesta petita torreta marcada amb el rectacle groc. El Colegio Lafuente es trobava a la cruïlla Major de Gràcia -avui Gran de Gràcia- amb Sèneca.

Una d'aquestes vespasianes circulars s'emplaçà a la rambla de Catalunya amb Diputació, però l'any 1900 fou traslladada a la placeta -avui plaça Nicolás Salmerón- de l’inici del carrer Major de Gràcia -Salmerón a partir de 1909 i avui Gran de Gràcia-. Els canvis de lloc d'aquests edicles no eren cap raresa, fins al punt que l'any 1915 aquesta es tornà a desplaçar, aquesta vegada al passeig de Colom.
 
Retall de premsa que ens informa del trasllat de la vespasiana des de la Rambla de Catalunya a Major de Gràcia el 1900 (La Vanguardia, 16 de juny de 1900)

Naturalment, un urinari es posa a la vora d'una claveguera per evacuar les aigües residuals. L'any 1890 començaren les obres d'instal·lació del col·lector del carrer Major de Gràcia. Aquesta obra va ensopegar amb multitud de problemes -accidents amb morts inclosos el 1898- i s'allargà fins al 1899. No ens ha d'estranyar que l'any següent el carrer ja estigués preparat per rebre un urinari públic.
 
Trasllat de la vespasiana al seu nou emplaçament, al passeig de Colom el 1915 (Document trobat per l'investigador Emilio Gómez)

La primera vegada que vaig veure aquest urinari fou en el decurs del visionatge atent del filmet Viatge en tramvia (1909) de Ricardo de Baños, un dels pioners del cinema català, juntament amb Segundo Chomón o Fructuós Gelabert.
 
Captura del film de Ricardo de Baños Viatge en Tramvia, en què sobresurt l'edicle a l'esquerra

L'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC) no havia documentat geogràficament la fotografia que encapçala aquesta entrada. Molts internautes s'havien trencat el magí en l'intent de cercar el lloc exacta des d'on es disparà la instantània. Fa pocs dies el col·leccionista i bon amic, Jorge Àlvarez va aconseguir el tant se'ns havia resistit a molts. Efectivament, el fotògraf, des del final del passeig de Gràcia -avui jardinets de Gràcia-, havia retratat aquests tres personatges i la nostra vespesiana. La noia vestida de blanc impolut probablement treballava a la cafeteria del darrera que no seria descabellat pensar que pertanyia a la fàbrica de xocolates de Pere Juncosa, perquè l'any 1889 Pere Juncosa demana permís per posar un tendal a la botiga.

Edifici anterior a la casa Fuster, que pertanyia al xocolater Pere Juncosa, els baixos de la qual queden darrera dels personatges fotografiats (autor desconegut, AFB)
La vestimenta de la dona serveix perquè tot un especialista en indumentària com l'Adrià Freijo pugui datar la fotografia entre 1900 i 1905, un arc cronològic més reculat encara que el que proposa l'arxiu (1905-1915). L'arquitectura també reforça aquesta cronologia, ja que Consol Fabra i Puig i el seu marit, Mariano Fuster, compren l'edifici i comencen a enderrocar-lo l'any 1906, però els treballs s'allargassaran, no tant com els de la claveguera, fins el 1908, moment en que es comença a construir la Casa Fuster, actualment per sort encara dempeus.
 
El 1996 encara restava un vestigi de la vespesiana en forma de lavabos públics soterrats(autor desconegut, publicada per Ramon Vilalta a Amics de Barcelofilia)

La vespasiana es trasllada, però les ganes d'urinar dels graciencs continuen; per això, és substituïda per uns lavabos públics soterrats al mateix lloc ja des de 1915, amb sengles accessos per homes i dones, i que duraran fins ben entrat els anys 90.







dilluns, 23 de maig de 2016

Dada corrupta (VIII): Gaudí davant de la Universitat

Escrit amb la inestimable col·laboració de Maria José González

Dada corrupta: Antoni Gaudí
Dada real: Josep Mestres Gómez


Arnau Izard, AFCEC, 1917


Actualment el nom de Josep Mestres Gómez no ens diu res a la immensa majoria de barcelonòfils, i encara menys si el comparem amb Antoni Gaudí, probablement el català mort més conegut del món. Ignoro si mai es van conéixer o saludar, però certa semblança física entre ambdós ha dut a confondre'ls a l'hora de documentar un parell de fotografies de l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Arnau Izard, AFCEC, 1917


Es conserven poques fotografies on apareix el genial arquitecte. Per això qualsevol descoberta gràfica sobre Gaudí és rebuda amb gran espectació entre cercles acadèmics i populars, tant al país com sobretot a l'estranger. En la era digital és molt fàcil infectar la xarxa amb una informació errònia, però gairebé impossible desinfectar-la. Per això, quan aquestes suposades fotografies van aparéixer a la premsa, de seguida es van estrendre com a taca d'oli imparable i imborrable per la xarxa i han arribat a publicar-se fins i tot al web de la pròpia Universitat de Barcelona, davant de la qual passeja el suposat Gaudí en un foto i hi entra en l'altre.
La fotografia ja fou editada el 1945 a l'opuscle Bodas de Plata de los ingenieros industriales del XX, Escuela de Barcelona, al peu de la qual hi diu "Blanes saluda al profesor Sr. Mestres al salir de su clase de calor (1917)" (Facebook de l'AFCEC)

A les dues plaques estereoscòpiques originals, no hi ha cap referència a Gaudí, simplement la datació i la localització: "24-IV-17 Barcelona" -a l'altra foto el 2 apareix ratllat i llavors la data esdevé "4-IV-17 Barcelona"-. El desembre d'aquell any 1917 moria Josep Mestres Gómez (1844-1917), catedràtic de física industrial a l'Escola d'Enginyers Industrials.  En aquells moments, l'Enginyeria Industrial s'impartia a l'edifici històric de la plaça Universitat; aquestes estudis encara no s'havien traslladat a l'Escola Industrial. L'autor de les fotografies, Arnau Izard, també era enginyer industrial i de ben segur alumne del professor Mestres.
L'única informació escrita sobre la plaça és la data i el lloc: "24-IV-17-Barcelona"
El número 2 apareix parcialment ratllat i la data esdevé "4-IV-17"

La indentificació amb Gaudí es va produir, segons l'arxiu. perquè en els antics sobres originals de les plaques fotogràfiques hi havia l’anotació “L'home és Gaudí”, per bé que desconeixem quan va ser feta aquesta anotació. La versemblança del personatge de la imatge amb l’Antoni Gaudí en va fer catalogar-la com a tal.  Per sort nostra, una de les dues fotografies es va editar l'any 1945 en un petit opuscle Bodas de Plata de los ingenieros industriales del XX, Escuela de Barcelona, al peu de la qual hi diu "Blanes saluda al profesor Sr. Mestres al salir de su clase de calor (1917)" Segons el treball El final de la soledad de la Escuela de Barcelona de Guillermo Lusa Monforte, el tal Blanes és Alberto Blanes Boysén un dels estudiants de 1914-20 que celebraven el 1945 les bodes de plata.
Retrat de Josep Mestres Gómez publicat en l'obituari que li va dedicar la revista Técnica. Revista Tecnologico-Industrial, al gener de 1918 (Fons antic de l'UPC)

Si a la primera fotografia el personatge amb barba blanca és el catedràtic, en la successiva evidentment també. Per tant, queda del tot descartada la possibilitat que aquest personatge ben vestit i cofat amb un capell sigui un més aviat poc curós amb la seva indumentària Antoni Gaudí.

Aquesta dada corrupta, detectada i denunciada per la investigadora Maria José Gonzalez, per sort, fins ara a comptat amb dos antídots: una cert desmentiment de la notícia per part de la mateixa premsa que l'havia estesa i un comunicat oficial de la Càtedra Gaudí de la UPC, signat pel professor Galdric Santacana, en què atribueix el fotografiat a la persona del catedràtic Mestres i dóna per bona la data cancel·lada, la del "4 d'abril", quan la secció d'enginyeria del Centre Excursionista de Catalunya visità una fàbrica de vidre a Cornellà. Per contra,  no ajuda gaire a la desaparició d'aquesta dada corrupta l'actitud titubejant de l'arxiu, que ha passat d'anomenar-lo Gaudí a Josep Mestres i ara s'ha decidit pel poc comprometedor "home", i encara menys l'obstinació de The Gaudí Research Institute a seguir defensant l'atribució gaudiniana.

dissabte, 21 de maig de 2016

Anacronismes d'un diorama de la plaça de Catalunya el 1888

1929-30, Diorama de Joaquím Jiménez Solà de la plaça de Catalunya durant l'Exposició del 1888 (Gabriel Casas, ANC)

Si avui dia constitueix una feixuga tasca construir un diorama d'un moment històric sense falsetats ni anacronismes de cap mena, imaginem-nos-ho en una època en què els investigadors no disposaven dels recursos informàtics actuals. Per tant, abans que res, voldria lloar el mèrit del pintor i escenògraf Joaquím Jiménez Solà (1888-1950) de voler obrir una finestra al passat i una altre al immediat futur de la plaça de Catalunya i va construir dos diorames que representaven la plaça de Catalunya un durant l'Exposició de 1888 i un altre durant l'Exposició de 1929-30 que foren exposats en el Pavelló de la Ciutat, en motiu de l'Exposició Universal de 1929-30. El primer l'he trobat reproduït en làmines i postals que apareixen sovint per la xarxa; per això m'interessa posar  de manifest els anacronismes que li he pogut detectar. Quant al segon, incorpora una ucronia ben interessant: el projecte irrealitzat de l'edifici del Banco Central al xamfrà muntanya amb Vergara, on durant tants anys havia resistit el Teatre Eldorado i als anys 50 s'hi aixecarà la baluerna del Banco de Bilbao, encara dempeus.
1929-30, Diorama de Joaquím Jiménez Solà de la plaça de Catalunya durant l'Exposició del 1929 amb la ucronia del Banco Central a l'esquerra (Gabriel Casas, ANC)


Primer anacronisme: casa de banys en lloc de casa Estruch


A l'esquerra la casa de bany i a la dreta una fotografia amb la casa Estruch i l'armeria

A la banda Llobregat de la casa Gibert, la primera construcció de l'Eixample, l'any 1887 es va construir la casa Estruch i un pavelló annex que durant molt de temps va hostatjar el Museu Armeria Estruch. En canvi, en el diorama  aquesta construcció no apareix, sinó una altra que recorda més a un establiment de banys que en un primer moment només disposava d'un nivell, però al llarg dels anys va augmentar la volumetria, que en els gravats o fotografies on el podem observar íntegrament o alguna part presenta una disposició de tres cossos , i no d'un com en el diorama, amb el del mig més elevat que els dels costats.
L'autor del diorama es podria haver inspirat amb gravats com aquest en què es veu l'establiement de banys, aparegut el 15 d'abril de 1888, però que reflectia la situació d'uns anys abans (La Ilustració Catalana, 15 d'abril de 1888, BNE)


Segon anacronisme: el Prado Catalán en lloc del Novedades



L'any 1888 el Prado Catalán -jardí amb atraccions a la zona mar de la mansana Passeig de Gràcia-Pau Claris-Casp-Gran Via- ja no existia -amb el número 2 el circ del Prado Catalán- perquè en el seu lloc s'hi havia desplaçat l'any 1884 el Teatre Novedades des de la Ronda de Sant Pere -amb el número 1 el Novedades en la seva anterior ubicació a la Ronda de Sant Pere i a la foto de la dreta el Novedades en la seva ubicació definitiva i de 1888.

Potser l'autor del diorama es va inspirar amb la fotografia de Joan Martí de 1874. (Joan Martí, MNAC)


Tercer anacronisme: el teatre del Nuevo Retiro acabat




El Teatre del Nuevo Retiro/Gayarre (número 2) s'inaugura el 1889. Al diorama apareix acabat i la façana principal erròniament aliniada amb el plànol del xamfrà, quan a la fotografia de la dreta, de 1890, podem observar que l'entrada es troba a la rambla de Catalunya i que per tant el teatre està construït en paral·lel a la ronda Universitat i no en angle de 45 graus respecte al carrer com reprodueix amb poca fortuna el diorama. L'any 1888, tampoc no s'havia erigit l'edifici del número 7 de la plaça de Catalunya (número 1).


Quart anacronisme: arbrat al passeig central de la rambla de Catalunya


La doble filera de plàtans del passeig central de la -en aquell moment- Rambla de Catalunya, entre Canaletes i Ronda Universitat, que en el diorama apareix clarament, en realitat no es va plantar fins l'any 1891.


Cinquè anacronisme: absència del Panorama Waterloo 




Trobo a faltar el Panorama Waterloo, inaugurat dues setmanes després del Café del siglo XIX, conegut popularment com la Gàbia o la Pajarera, però començat a construir dos mesos abans. Per fotografiar la Gàbia sense el Panorama Waterloo, els barcelonins van haver d'esperar dos anys, 1890, moment en què s'enderrocà el panorama.


Bibliografia i fonts 

Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)
Barcelofilia
Hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España (BNE)

dimarts, 8 de març de 2016

La casa Ricart, exemple de xalet aristocràtic al passeig de Gràcia (1862-83)

Plànol de l'alçat del xalet de Frederic Ricart de 1862 (AMCB)

Us imagineu un passeig de Gràcia embellit amb aquesta mena de palauets unifamiliars, amb reixat i jardinet, en lloc de blocs de pisos de lloguer a les plantes superiors i comerços als baixos?

La casa Ricart, projectada el 1862 pel mestre d'obres Felip Ubach, és una de les primeres cases construïdes al passeig de Gràcia, el primer d'una llista de xalets que dotaren aquesta via d'una aroma aristocràtica que de seguida es va esvair. 
Situació de la casa Ricart, a l'interior de l'actual número 20 en aquest plànol de finals dels anys 60 del segle XIX (ICC)

Quan el preu del pam quadrat de l'Eixample va començar a pujar com l'escuma, especialment al passeig de Gràcia, molts propietaris van decidir enderrocar els palauets i aixecar un edifici de pisos de lloguer en què ells es reservaven el principal, que com el seu nom indica acostumava a ser el més gran i bellament decorat, amb lluïdes tribunes o balustrades sense solució de continuïtat. No podem perdre de vista, per exemple, que Roser Segimon compra als Ferrer-Vidal una d'aquests xalets amb jardí al número 92 del passeig de Gràcia i l'enderroca perquè el seu marit, Pere Milà, pugui acomplir la promesa feta a  Antoni Gaudí, a qui coneix durant una visita a les obres de la casa que està reformant als Batlló i del que queda immediatament fascinat fins al punt de proposar-li en ferm que la propera casa la construiria per a ell.
Situació de la casa Ricart -marcada amb una fletxa vermella-, en un passeig de Gràcia encara en construcció, però amb les cases de pisos guanyant el terreny als xalets com el palau Samà -a la dreta-, segons una fotografia de Joan Martí per a l'àlbum Bellezas de Barcelona, del 1874 (MNAC)

Als anys 60 del segle XIX, van començar a aixecar-se aquests palauets enjardinats. Van continuar construint-se al llarg de la resta del segle. De fet, dos dels últims a enllestir-se resten actualment com els darrers vestigis d'aquests xalets aristocràtics; d'una banda, el palau Robert, que fins i tot conserva els jardins, i, de l'altra, el palau Marcet -fins fa poc el cinema Comèdia-, desgraciadament amb el jardí desaparegut en benefici de l'hotel Avenida Palace

Podem dividir aquests xalets amb dos grans grups: uns amb la façana a peu de carrer i el jardí al darrera -cas del Palau Samà, el Palau Marcet o el Palau Robert- i els altres amb un reixat al peu de carrer amb el jardí al davant -cas de les cases de la Vidua Galofré- o al voltant -cas dels xalets del Marqués de Salamanca o de la casa Ferrer-Vidal-.
Frederic Ricart i Gibert (1830-1883), gravat adjunt al panegíric que li dedica La Ilustració Catalana en motiu de la seva defunció (BNE)

El palauet de l'industrial Frederic Ricart i Gibert (1830-1883), al número 20 amb l'actual numeració, que si no el primogènit del passeig de Gràcia de Cerdà fou un dels primers, pertany al grup de xalets envoltats per jardí amb el reixat a peu de carrer. De fet, el seu propietari comença edificant el reixat amb la seva corresponent porteria. En una data tan reculada a la història de l'Eixample com el juliol de 1861, rep el permís per edificar en el solar que havia comprat al Criadero, viver de l'arbrat municipal que ràpidament va esdevenir un jardí amb fonts i teatres per al solaç dels barcelonins, situat més o menys a l'actual mansana limitada pel passeig de Gràcia, la Gran Via, el carrer Pau Claris i el carrer Diputació. Dins del perímetre en què el Govern Civil li permet edificar, el terreny lliure de construccions, destinat a hort o jardí, ha de ser igual a la part edificada, que no pot superar en cap cas els 16 metres d'alçada.
El passeig de Gràcia ja el 1874 presentava un aspecte més burgès que aristocràtic (Joan Martí, MNAC)

El setembre de 1861, Frederic Ricart, havent obtingut el permís de l'Ajuntament, concretament de l'arquitecte municipal Antoni Garriga i Roca, per construir un enrejado y portería en el terreno que posee en el paseo de Gracia llamado Criadero -segons el projecte presentat pel mestre d'obres Felip Ubach amb els plànols d'alineacions signats pel mateix Ildefons Cerdà-, es troba amb la dificultat que no existeix cap via oberta per portar els materials de construcció fins al seu solar. Per això, demana poder transportar-los o bé pel centre del passeig de Gràcia i torçar just al davant del solar o bé per la part dels terrenys dels veïns que segons el plànol havien de cedir com a via pública. L'Eixample encara es trobava pràcticament només als plànols!! Ni tan sols s'havien obert els carrers!! L'Ajuntament, en aquest sentit, commina els propietaris que li facilitin el pas, ja que, atenent als plànols, han de cedir terreny per a la via pública. En canvi, no considera pertinent la primera proposta perquè el acarreo de materiales no sólo causaría graves perjuicios y deterioro de la via que no puede estar destinada a tal uso obstruyendo además el tránsito de la gente a pie y que también sería ocasionado a abusos creyéndose los demás propietarios de terrenos colindantes con derecho a ocupar aquella para tal objeto.

Tot just un any després, presenta el projecte, signat pel mateix Ubach, d'edificació d'una casa unifamiliar que amb una alçada de 24 metres, supera, en 8, els 16 permesos. El propietari addueix per justificar aquests metres d'escreix raons estètiques, de decoració de la façana, que en cap cas augmenten l'habitabilitat de l'immoble. Per això, demana i aconsegueix de l'arquitecte municipal, Josep Fontserè, una autorització provisional en espera de les noves ordenances de l'Eixample.
En una data tan reculada com 1865 i amb un passeig de Gràcia gairebé sense construir ja trobem un edifici de pisos, la casa Vilaró, marcada amb la fletxa vermella (Wikipedia)

El xalet es mantingué en peu fins a principis dels anys 80, quan s'enderroca per construir-hi l'edifici actual, alhora que el propi Federic Ricart i Gibert, ja marqués de Santa Isabel, està bastint un nou palau, que la seva mort impedirà veure'l acabat i que en aquest cas sí que ha arribat fins als nostres dies. El palau del marqués de Santa Isabel podem admirar-lo al passeig de Sant Joan 39-41; fou dissenyat per Josep Fontserè, qui havia autoritzat la construcció de l'anterior palau contravenint la normativa d'alçada vint anys abans.
Tot i aquesta arrencada aristocràtica tan prometedora, de seguida es van començar a edificar cases de pisos com ara la casa Vilaró, abans de 1865, a la mansana compresa entre Rosselló i Diagonal. A la fotografia panoràmica de Joan Martí, de 1874, les cases de pisos comencen a guanyar la batalla als palauets, que han acabat contundentment derrotats.


FONTS I BIBLIOGRAFIA 
Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)
Biblioteca Nacional de España (BNE)
Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)

Barcelofilia
Castillo, Alberto del,  De la puerta del Ángel a la plaza Lesseps, 1945.
García Espuche, Albert, El Quadrat d'Or, 1990.
Permanyer, Lluís, Biografia del Passeig de Gràcia, 1991.
Wikipedia