dimecres, 27 d’agost de 2014

Jack Johnson vs Arthur Cravan (Sant Jordi de 1916)


Amb l'ajut de Ramon Vilalta

“Els esportistes, els homosexuals, els lladres del Louvre, els bojos... són superiors als artistes” (Arthur Cravan, 1914)
Jack Johnson a la terrassa de la Maison Dorée l'any 1916 (Brangulí, ANC)

Dos personatges homèrics, d'aquells que es van passar mitja vida fugint, del món i d'ells mateixos, embarquen a finals de 1916 al port de Barcelona en un destarotat vaixell anomenat Montserrat amb destí a Nova York. Un fuig de la persecució tsarista i es fa dir Lev Trotski - el seu nom real és Lev Davídovitx Bronstein-; l'altre s'evadeix de la guerra europea sota el pseudònim d'Arthur Cravan -el seu nom real és Fabien Avenarius Lloyd-. 

Arthur Cravan, el boxejador poeta
Mesos abans, Arthur Cravan s'havia enfrontat a l'excampió del món dels pesos pesants a la Monumental. Jack Johnson era un altre fugitiu, en aquest cas, de la justícia. En realitat, fotia el camp d'una societat americana que no havia paït gens bé que un negre es fes amb la corona dels pesos pesants i menys encara que volgués dur una vida de diversió, ostentació i riquesa com qualsevol altre blanc nou-ric. Tocà el dos d'EUA quan fou acusat d'endur-se una noia blanca d'un estat a un altre i condemnat a un any de presó. A Cuba intentà retenir el títol de campió del món, però va fingir el KO, perquè, segons ell mateix confessaria més tard, el govern americà li havia promès que podria anar a veure el seu moribund pare abans d'entrar a la presó si es deixava guanyar per un boxejador blanc. Fuig cap a París, d'allà passa a Madrid i finalment arriba a Barcelona el 1916, on va posar una agència de publicitat -tota una novetat en aquell moment i que no tardaria a aixecar les sospites dels aliadòfils, que l'acusaren de treballar per als alemanys- a la Rambla del Centre 30-2, anomenada La Información, Jack Johnson and CO.
Jack Johnson, "el gegant de Galveston" entrenant amb públic, possiblement a l'Iris Park (Josep Maria Co i de Triola, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)

Arthur Cravan, segons ell nebot d'Oscar Wilde, era un personatge ben extravagant tant el vestir com en el seu aspecte físic. Amb els seus dos metres i més de cent quilos, s'autodefinia com a "boxejador-poeta"; i la veritat és que va donar tants cops de punys, si no més, en el món literari com en el quadrilàter, que li permeteren arribar a ser campió de França, però no d'Europa com ell fingia ser. Des de París, fugint de la guerra europea, arribà a Barcelona, el 1915. A la capital catalana es guanyà la vida com a professor de boxa al Reial Club Marítim.

Article contra la boxa aparegut 4 dies després del combat (La Vanguardia, 27/05/1916)
Algunes fonts opinen que Jack Johnson i Arthur Cravan ja es coneixien de París. Sigui com sigui, la seva presentació conjunta en la societat pugilística barcelonina es produeix a principis d'abril de 1916 a l'Iris Park. A l'Iris Park Jack Johnson entrenava i fins i tot exercia d'àrbitre. Un altre local on es posaven en forma tots dos era l'Excelsior, on les evolucions de Cravan eren seguides pel doble de gent que les de Jack Johnson. Pocs dies després de la presentació, ambdós signaren el contracte que els havia d'enfrontar a La Monumental el dia de Sant Jordi.

Agència de publicitat de Jack Johnson a la Rambla del Centre
A la Barcelona de 1916, la boxa no gaudia encara del gran ressó popular d'anys posteriors. Per això aquest combat despertà certa expectació, però no va assolir l'èxit que els seus promotors esperaven. De fet, la boxa en aquells moments ja suscità controvèrsia, puix que no pocs opinaven que es tractava no d'un esport sinó directament d'una bestialitat, en una època en què entre els intel·lectuals catalans del noucentisme (Carner, Liost, D'Ors) i l'avantguarda (Foix, Sindreu) es lloava l'esport com un acte de modernitat. Anys més tard, el poeta Carles Sindreu, per exemple, fou el professor de tennis d'Arnold Schönberg durant la seva residència a Barcelona. O el cas d'un Joan Miró, encara que pel seu físic i tarannà ens costi imaginar-nos-el: practicà la boxa i exercí d'àrbitre dels combats del seu amic Ernest Hemingway. 

Cravan no estava preparat ni físicament ni molt menys mentalment i etílica per enfontar-se dignament contra Jack Johnson (Josep Maria Co i de Triola, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)
El subversiu dadaisme vol trencar la frontera entre la vida quotidiana i l'art. Arthur Cravan, n'és un representant paradigmàtic, perquè a la seva autodenominació de boxejador poeta, s'uneix la seva consideració, sincerament expressada amb el to busca-raons que sempre el caracteritzava, segons la qual l'esportista es troba en un nivell superior a l'artista. No podem oblidar tampoc que ell no era l'únic artista dadaista refugiat a Barcelona; també hi era un dels més importants: el pintor Francis Picabía, qui juntament amb Olga Sacharoff i amb la col·laboració d'altres artistes refugiats com el mateix Cravan publicaran el primer número de la revista dadaista 391 a Barcelona.

Jack Johnson sembla més preocupat a evitar que Cravan no caigui a la lona; si això passava el combat esdevindria tan breu i mancat d'interès  que la gravació resultant corria el perill de resultar un fracàs. (Josep Maria Co i de Triola, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)


En aquells moments Barcelona començava a tenir una incipient indústria cinematogràfica, on destacaven els nom de Segundo Chomón, Fructuós Gelabert o Ricard de Baños. Aquest últim fou el responsable de la filmació de l'esdeveniment pugilístic. De Baños va instal·lar ni més ni menys que sis càmeres per captar perfectament la lluita. En un dels combats previs, però, els núvols van tapar el cel. La manca de llum podia fer anar-se'n en orris la filmació. Per aquesta raó, es van suprimir els combats previs que encara quedaven per iniciar al més ràpidament possible l'esperada pugna entre Johnson i Cravan. Tot i l'experiència fallida, que narrarem tot seguit, la relació artística entre Ricard de Baños i Jack Johnson no s'acabà aquí, ja que participà com a actor protagonista en la seva pel·lícula Fuerza y Nobleza.

(Josep Maria Co i de Triola, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)

Semblava que tot estava preparat perquè la vetllada fos un èxit clamorós, però poques hores abans hi intervé el governador civil de Barcelona, Félix Suárez Inclán, el qual fundándose en que el boxeo, tal como se practica en otros países, no está autorizado en España, impuso varias restricciones al anunciado match y dio órdenes terminantes a la policía para que suspendiese el espectáculo en cuanto hubiese la menor efusión de sangre (Ilustración artística. 1/5/1916). El dia del combat aparagué la polícia encapçalada per un nom d'infausta memòria  -Manuel Bravo Portillo- disposada a aturar el combat en el precís moment en què aparegués la sang.

Cartell de la pel·lícula de Ricard Baños Fuerza y nobleza protagonitzada per Jack Johnson. Gràcies a Jaume Bosch, he descobert que el caricaturista Joan Junceda n'era l'autor. (Joan Junceda, Mundo Cinemátografico)
Per si això fos poc, els preus de La Monumental no eren precisament populars i el dia del combat coincidia amb el diumenge de Pasqua, que molts barcelonins aprofitaven per sortir al camp, amb un cartell taurí  molt atractiu a Les Arenes i amb la jornada futbolística. La conseqüència fou una baixa presència de públic, entre 4000 i 5000, que, si tenim present la capacitat màxima de quasi 20.000 persones de La Monumental, donaven una imatge -amb l'omnipresència de les forces de l'ordre- desangelada del recinte en el moment del combat, com podem comprovar en les fotos que adjuntem.

Crònica del combat a El Mundo Deportivo, el dia següent
Algunes fonts parlen que Arthur Cravan aparegué totalment begut al ring, altres que al primer cop de puny de Jack Johnson, sense voler-ho l'americà, envià Cravan a terra, però que hagués de continuar perquè de Baños li indicà que no havia gravat prou metratge i d'altres que Cravan estava tan acollonit que li tremolaven les cames i que fou objecte de burla per part de Jack Johnson, que en el sisè assalt acabà la pantomima amb "un directe del dret seguit d'un travesser"* que deixà KO Cravan. Per evitar que les protestes del públic augmentessin, va seguir fent combats d'exhibició amb altres dos púgils convidats. L'actitud de Johnson i el desplegament policial va evitar mals majors.
Podem comprovar el poc èxit de públic de l'esdeveniment pugilístic (Carles Fargas, Centre Excursionista de Catalunya)

Així va acabar el combat més surrealista, perdó!, més dadaista de la història de la boxa.

Si voleu veure, més fotografies del combat, cliqueu aquí.

Bibliografia

Eaude, Michael, Catalonia: A Cultural History
EXCELSIOR. Cabaret. Music-hall. Rambla del Centre. (1915-1947) IRIS PARK. (1911-1939)
La literatura i l'art en el seu context social, per Pilar Arnau i Segarra,August Bover i Font
La Vanguardia
La Veu de Catalunya*


dijous, 14 d’agost de 2014

Gran confitería del Liceo (1852-83)


On avui dia es troba la planta baixa del Círculo del Liceo, fins al 1883, s'establí la “Gran Confiteria del Liceo”, pastisseria i confiteria de gran qualitat d'una banda i al mateix temps despatx d'entrades i abonaments per a balls, mascarades i tot tipus d'espectacles cobert i al descobert, típics de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX.
Descripció de l'interior de l'establiment (La vuelta por España, 1874)

Precisament, la primera referència que trobem de la confiteria, del 26 de maig de 1852, només 5 anys després de la inauguració del Gran Teatre del Liceu, ens informa de la possibilitat d'obtenir-hi les entrades per al ball dels Jardins del Tívoli. Al llarg de tots els seus anys de vida, també despatxà entrades i abonaments pels espectacles dels Camps Elisis, del Prado Catalán o per balls de màscares en el Romea o en el propi Liceu o, fins i tot, per als toros.
Almanaque del Diario de Barcelona, 1858

Aquesta confiteria i pastisseria destacà per la gran excel·lent qualitat i ampli ventall de productes, per l'extrema pulcritud de l'establiment i per l'exquisida amabilitat del seu servei..
Primera menció trobada de la confiteria (El Áncora. 26/5/1852)

Segons una descripció de 1874, el local es distribuïa en dues plantes. A baix, es trobava el forn. A dalt, un petit saló de descans per a les senyores, el magatzem, les dependències del propietari, la cuina de gas, el taller de rebosteria, el menjador dels treballadors i els aparadors amb diferents serveis per refrescos i fonts per adornar classificades segons l'ordre de mesura i de preu.
Productes de la confiteria (Luis Marty Caballero, Anuario general del comercio, de la industria y de las profesiones de la magistratura y de la administración. Madrid, 1863.)

“La Gran confitería del Liceo” venia al major i al detall i fins i tot tenia un servei d'enviament a domicili. Produïa un gran assortiment de bombons i de tota mena de dolços. I s'especialitzà en flors i figueretes de sucre per guarnir els ramells. Perquè ens fem una idea del grau de refinament que van assolir els seus productes, el 1858 el senyor Miquel Delclós va arribar a realitzar una còpia del mateix Teatre del Liceu en pastillatge, que adquiririen els ducs de Montpensier. A part del senyor Miquel Delclós, a la dècada dels 50 i 60, coneixem la identitat d'un altre propietari: el senyor Albert Martorell, a la dècada dels 70.
La Montaña, llet de cabra del Vallès, comença a despatxar-se a La Confiteria del Liceo (La Vanguardia, 20/10/1882)

Des del 1880 es venia i es distribuïa llet de cabra del Vallès de la marca La Montaña.
Notícia del tancament del local (La Vanguardia, 10/10/1883)

El 10 de setembre de 1883, l'establiment tancà i fou substituït el mes següent per un basar de quincalleria, propietat dels senyors Alà i Planas.

La Gran Confitería del Liceo es troba referenciada el 1887 i el 1888, però desplaçada davant del Gran Teatre del Liceu.


Bibliografia

Almanaque del Diario de Barcelona (1858)
Marty Caballero,Luis Anuario general del comercio, de la industria y de las profesiones de la magistratura y de la administración. Madrid, 1863
La Vanguardia
La vuelta por España : viaje histórico, geográfico, científico recreativo y pintoresco : historia popular de España en su parte geográfica, civil y política, vol. 3, Barcelona, 1874.