dimarts, 8 de març de 2016

La casa Ricart, exemple de xalet aristocràtic al passeig de Gràcia (1862-83)

Plànol de l'alçat del xalet de Frederic Ricart de 1862 (AMCB)

Us imagineu un passeig de Gràcia embellit amb aquesta mena de palauets unifamiliars, amb reixat i jardinet, en lloc de blocs de pisos de lloguer a les plantes superiors i comerços als baixos?

La casa Ricart, projectada el 1862 pel mestre d'obres Felip Ubach, és una de les primeres cases construïdes al passeig de Gràcia, el primer d'una llista de xalets que dotaren aquesta via d'una aroma aristocràtica que de seguida es va esvair. 
Situació de la casa Ricart, a l'interior de l'actual número 20 en aquest plànol de finals dels anys 60 del segle XIX (ICC)

Quan el preu del pam quadrat de l'Eixample va començar a pujar com l'escuma, especialment al passeig de Gràcia, molts propietaris van decidir enderrocar els palauets i aixecar un edifici de pisos de lloguer en què ells es reservaven el principal, que com el seu nom indica acostumava a ser el més gran i bellament decorat, amb lluïdes tribunes o balustrades sense solució de continuïtat. No podem perdre de vista, per exemple, que Roser Segimon compra als Ferrer-Vidal una d'aquests xalets amb jardí al número 92 del passeig de Gràcia i l'enderroca perquè el seu marit, Pere Milà, pugui acomplir la promesa feta a  Antoni Gaudí, a qui coneix durant una visita a les obres de la casa que està reformant als Batlló i del que queda immediatament fascinat fins al punt de proposar-li en ferm que la propera casa la construiria per a ell.
Situació de la casa Ricart -marcada amb una fletxa vermella-, en un passeig de Gràcia encara en construcció, però amb les cases de pisos guanyant el terreny als xalets com el palau Samà -a la dreta-, segons una fotografia de Joan Martí per a l'àlbum Bellezas de Barcelona, del 1874 (MNAC)

Als anys 60 del segle XIX, van començar a aixecar-se aquests palauets enjardinats. Van continuar construint-se al llarg de la resta del segle. De fet, dos dels últims a enllestir-se resten actualment com els darrers vestigis d'aquests xalets aristocràtics; d'una banda, el palau Robert, que fins i tot conserva els jardins, i, de l'altra, el palau Marcet -fins fa poc el cinema Comèdia-, desgraciadament amb el jardí desaparegut en benefici de l'hotel Avenida Palace

Podem dividir aquests xalets amb dos grans grups: uns amb la façana a peu de carrer i el jardí al darrera -cas del Palau Samà, el Palau Marcet o el Palau Robert- i els altres amb un reixat al peu de carrer amb el jardí al davant -cas de les cases de la Vidua Galofré- o al voltant -cas dels xalets del Marqués de Salamanca o de la casa Ferrer-Vidal-.
Frederic Ricart i Gibert (1830-1883), gravat adjunt al panegíric que li dedica La Ilustració Catalana en motiu de la seva defunció (BNE)

El palauet de l'industrial Frederic Ricart i Gibert (1830-1883), al número 20 amb l'actual numeració, que si no el primogènit del passeig de Gràcia de Cerdà fou un dels primers, pertany al grup de xalets envoltats per jardí amb el reixat a peu de carrer. De fet, el seu propietari comença edificant el reixat amb la seva corresponent porteria. En una data tan reculada a la història de l'Eixample com el juliol de 1861, rep el permís per edificar en el solar que havia comprat al Criadero, viver de l'arbrat municipal que ràpidament va esdevenir un jardí amb fonts i teatres per al solaç dels barcelonins, situat més o menys a l'actual mansana limitada pel passeig de Gràcia, la Gran Via, el carrer Pau Claris i el carrer Diputació. Dins del perímetre en què el Govern Civil li permet edificar, el terreny lliure de construccions, destinat a hort o jardí, ha de ser igual a la part edificada, que no pot superar en cap cas els 16 metres d'alçada.
El passeig de Gràcia ja el 1874 presentava un aspecte més burgès que aristocràtic (Joan Martí, MNAC)

El setembre de 1861, Frederic Ricart, havent obtingut el permís de l'Ajuntament, concretament de l'arquitecte municipal Antoni Garriga i Roca, per construir un enrejado y portería en el terreno que posee en el paseo de Gracia llamado Criadero -segons el projecte presentat pel mestre d'obres Felip Ubach amb els plànols d'alineacions signats pel mateix Ildefons Cerdà-, es troba amb la dificultat que no existeix cap via oberta per portar els materials de construcció fins al seu solar. Per això, demana poder transportar-los o bé pel centre del passeig de Gràcia i torçar just al davant del solar o bé per la part dels terrenys dels veïns que segons el plànol havien de cedir com a via pública. L'Eixample encara es trobava pràcticament només als plànols!! Ni tan sols s'havien obert els carrers!! L'Ajuntament, en aquest sentit, commina els propietaris que li facilitin el pas, ja que, atenent als plànols, han de cedir terreny per a la via pública. En canvi, no considera pertinent la primera proposta perquè el acarreo de materiales no sólo causaría graves perjuicios y deterioro de la via que no puede estar destinada a tal uso obstruyendo además el tránsito de la gente a pie y que también sería ocasionado a abusos creyéndose los demás propietarios de terrenos colindantes con derecho a ocupar aquella para tal objeto.

Tot just un any després, presenta el projecte, signat pel mateix Ubach, d'edificació d'una casa unifamiliar que amb una alçada de 24 metres, supera, en 8, els 16 permesos. El propietari addueix per justificar aquests metres d'escreix raons estètiques, de decoració de la façana, que en cap cas augmenten l'habitabilitat de l'immoble. Per això, demana i aconsegueix de l'arquitecte municipal, Josep Fontserè, una autorització provisional en espera de les noves ordenances de l'Eixample.
En una data tan reculada com 1865 i amb un passeig de Gràcia gairebé sense construir ja trobem un edifici de pisos, la casa Vilaró, marcada amb la fletxa vermella (Wikipedia)

El xalet es mantingué en peu fins a principis dels anys 80, quan s'enderroca per construir-hi l'edifici actual, alhora que el propi Federic Ricart i Gibert, ja marqués de Santa Isabel, està bastint un nou palau, que la seva mort impedirà veure'l acabat i que en aquest cas sí que ha arribat fins als nostres dies. El palau del marqués de Santa Isabel podem admirar-lo al passeig de Sant Joan 39-41; fou dissenyat per Josep Fontserè, qui havia autoritzat la construcció de l'anterior palau contravenint la normativa d'alçada vint anys abans.
Tot i aquesta arrencada aristocràtica tan prometedora, de seguida es van començar a edificar cases de pisos com ara la casa Vilaró, abans de 1865, a la mansana compresa entre Rosselló i Diagonal. A la fotografia panoràmica de Joan Martí, de 1874, les cases de pisos comencen a guanyar la batalla als palauets, que han acabat contundentment derrotats.


FONTS I BIBLIOGRAFIA 
Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)
Biblioteca Nacional de España (BNE)
Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)

Barcelofilia
Castillo, Alberto del,  De la puerta del Ángel a la plaza Lesseps, 1945.
García Espuche, Albert, El Quadrat d'Or, 1990.
Permanyer, Lluís, Biografia del Passeig de Gràcia, 1991.
Wikipedia