dissabte, 21 de gener de 2017

Visitants il·lustres (2): Serguei Rakhmàninov (1935)

1935 Arribada de Serguei Rakhmàninov i la seva dona a Barcelona, al darrere el baixador del passeig de Gràcia, concretament l'edicle de Pau Claris amb Aragó (Carlos Pérez de Rozas, AFB)
No es pot entendre la societat, la política, l'economia i la cultura de la Catalunya contemporània en general i de Barcelona en particular sense tenir present el món de l'associacionisme. Tampoc en el terreny de la música; i no només en la composició o interpretació, des del Cors de Clavé fins a l'Orfeó Català, sinó també en la producció i organització de concerts de les figures nacionals i internacionals més reputades. En aquest sentit, destacà la tasca de l'Associació de Cultura Musical creada el 1931, que portà a Barcelona intèrprets del prestigi del violinista Jasha Heifetz, el pianista Arthur Rubinstein o el compositor i pianista rus nacionalitzat americà Serguei Rakhmàninov.

Els barcelonins van veure aparèixer l'enorme figura de Serguei Vassílievitx Rakhmàninov (1873-1943), un dels darrers compositors romàntics, i afamat pianista, al baixador del passeig de Gràcia. Venia de Madrid, on els dies 8 i 12 d'abril  havia ofert dos concerts al Teatro de la Comedia, coronats per un clamorós èxit de públic. La crítica participa també d'aquest entusiasme, potser un xic més temperat per comptades i ben lleus reticències. Res a veure amb el que trobarà a Barcelona, com tindrem l'oportunitat de comprovar. 

Amb 62 anys acabats de complir, havia esdevingut un compositor de fama i popularitat notòria i un dels pianistes més virtuosos del seu temps; de fet, tant a Madrid com a Barcelona l'anunciaven com al millor pianista del món. Les seves composicions veuen d'una estètica romàntica i tardo-romàntica, la qual cosa li ha impedit obtenir el reconeixement unànime del món musical, especialment entre els sectors partidaris de la música d'avantguarda. 

El dilluns 15 d'abril de 1935, Rakhmàninov oferí al Palau de la Música un programa que s'estengué, d'acord amb els seus gustos estètics, cronològicament des del classicisme de Mozart fins al tardo-romanticisme de les seves pròpies composicions, passant per Beethoven i dos dels seus músics preferits, estendards del romanticisme pianístic, Chopin i Liszt.

Frederic Lliurat, autor d'una poc condescendent crítica, apareguda a La Revista Musical Catalana, del concert de Serguei Rakhmàninov a Barcelona.. (autor desconegut, Centre de Documentació de l'Orfeo

La crítica barcelonina va lloar unànimement, com havia fet la madrilenya dies abans, el seu excepcional domini tècnic del l'instrument, especialment en les obres de Liszt o les seves pròpies, per de seguida retreure-li -i en aquest punt s'allunyava de la madrilenya- que la posi al servei del virtuosisme i no pas de l'obra, de la seva bellesa i expressivitat, contrast que queda totalment en evidència en les seves interpretacions chopinianes. Així, per exemple, un tal J. LL., a La veu de Catalunya escriu:
Diguem-ho prestament: es tracta d'un executant admirable. Ja no es pot exigir ni somniar una tècnica més fàcil, més completa, que la que posseeix Rachmaninoff. I l'esmentat pianista executà, per exemple, l'Estudi i la Dansa dels gnoms de Liszt, de manera potser insuperable. Dissortadament, Rachmaninoff té, creiem, un defecte: considera sovint els passatges difícils de les grans obres des del punt d'albir, principalment, de la virtuositat. I precipita, en tal cas, canvia els moviments i desfigura, per tant, l'obra interpretada. En tal sentit, la seva interpretació de la tercera Balada no és gens lloable (La Veu de Catalunya, 18 d'abril, ARCA)
Encara rebla més el clau el crític Frederic Lliurat, que ben bé podria ser el mateix J. LL. de La Veu perquè s'expressa en un termes i uns mots molt semblants, a les pàgines de la Revista Musical Catalana. Surt mal parat quan Lliurat el compara amb altres pianistes del seu temps com ara Charles de Bériot, mestre de Lliurat al conservatori de París, Emile von Sauer, Alfred Cortot o Claudio Arrau, el més jove de tots i a qui fins i tot jo mateix he arribat a escoltar el seu bellíssim so, en directe a través de la ràdio. Redueix, sempre a parer d'aquest crític, les interpretacions a un mer exercici tècnic; per aquest motiu, accelera els tempi capriciosament per aconseguir el seu lluïment virtuós. Aquestes arbitrarietats i precipitacions rítmiques allunyen les peces de la seva consubstancial bellesa. Com a exemple paradigmàtic, analitza amb cert deteniment la seva execució de la Ballada número 3 de Chopin, als antípodes de les idees del seu mestre Bériot i del gran expert en Chopin d'aquell temps, Alfred Cortot.
Rachmaninoff digué bé el duo bonic dels primers compassos. Però aparegueren aviat els rampells, les arbitrarietats. I en arribar al compàs 26, tot fou diguem-ne esborrat. Un mal vent ho desfigurà, s'ho emportà tot. I res no restà de les figuracions de Chopin. La segona idea de la Balada (la dona es torna ondina) fou, en canvi, tocada amb lentitud desesperant.

I ara una observació. L'episodi (encís de l'ondina) que comença en el compàs 116, serveix després de coda. Però, en terminar-se la Balada, Chopin ja escriu: piu mosso. Heus ací, doncs, un canvi de moviment indicat per l'autor. Però hi ha quelcom més, ací, que un canvi de moviment: hi ha un canvi d'intenció. En el primer cas, en efecte, es tracta d'encisar ; en el segon cas, es tracta de castigar, amb energia, la inconstància d'un home. L'ondina, ofesa, imposa la seva irreductible decisió. I és ja evident que l'executant no pot oblidar, no pot menysprear els dos matisos esmentats. (...)

I el llegidor es preguntarà: ¿Com tocà, Rachma ninoff, l'episodi del qual parlem? Respectà els dos matisos, les dues intencions de Chopin ? I respondrem: Rachmaninoff menyspreà, oblidà tot això. I ho executà tot igual, ho tocà tot de pressa. (Revista musical catalana. 1935, núm. 377 (Maig), ARCA)

La crítica de La Vanguardia, signada per U. L. Zanni, no evita el retret al seu Chopin, al qual qualifica de algo arbitrario, però només amb aquest comentari ja ens podem fer a la idea del to general del seu escrit, molt més magnànim. A més, no deixa de noticiar que al final de cada peça el públic va aplaudir amb insistència i que va correspondre'ls tocando fuera de programa una página al terminar la segunda parte y otra al concluir el concierto. Totalment impressionat pel concert, en canvi, es mostra el redactor de L'Instant, més en la línia de la premsa madrilenya, el qual no li escatima cap elogi.

Per tant, Rakhmàninov, el concert del qual s'havia anunciat com el més interessant de l'any dels que havia organitzat l'Associació de Cultura Musical fins a aquell moment, passà per Barcelona amb un gran èxit de públic, però no tant de crítica. 

Malauradament, no he pogut saber exactament quines peces va tocar fora de programa, de què parla el redactor de La Vanguardia. El redactor de L'Instant ens informa que es tracten d'un vals de Chopin i dues composicions seves, sense especificar-ne quines. Quant al vals de Chopin potser es tracti del Vals op. 60 número 1, dies abans, interpretat a Madrid, davant la insistència del públic en forma de fervorosos aplaudiments, juntament amb la transcripció de Liszt del cor de filadores del Vaixell Fantasma de Richard Wagner. 

El programa constà de tres parts. Tot seguit enumero les obres i hi afegeixo el document sonor corresponent amb la interpretació del mateix Rakhmàninov quan l'he aconseguit trobar.




PRIMERA PART


Variacions en la major, de Wolfang Amadeus Mozart (1756-1791)

Sonata en re major, op. 10, núm. 3, de Ludwig van Beethoven (1770-1827)



SEGONA PART

Balada número 3, de Frederic Chopin (1810-1849)



Nocturn en fa diesi major, de Frederic Chopin (1810-1849)


Vals en la bemoll major, de Frederic Chopin (1810-1849)



Scherzo número 3, de Frederic Chopin (1810-1849)



TERCERA PART

Moment musical en mi bemoll menor, Serguei Rakhmàninov (1873-1943)

Preludi en do sostingut menor, Serguei Rakhmàninov (1873-1943)


Oriental Sketch, Serguei Rakhmàninov (1873-1943)

Estudi en re bemoll major, de Franz Liszt (1811-1886)



Dansa dels gnoms, de Franz Liszt (1811-1886)

Vals Impromptu, de Franz Liszt (1811-1886)

Rapsòdia núm. 11, de Franz Liszt (1811-1886)



dijous, 5 de gener de 2017

Dada corrupta (XI): la Vaga de Tramvies (1951)


No s'equivoca gens l'amic Miquel F Pacha quan ens informa que corre per la xarxa aquesta fotografia, sense documentar, d'un tramvia a la plaça de Catalunya que alguns blogs fan servir inadequadament per il·lustrar el boicot d'usuaris del tramvia el 1951, la mal anomenada Vaga de Tramvies de 1951.

Aquesta imatge no escau per dues raons. En primer lloc, perquè podem observar com el tramvia va ple de viatgers, amb altres que pugen i baixen, cosa que més aviat provaria el fracàs del boicot. En segon lloc, perquè la fotografia és dels anys trenta, amb la qual cosa s'incorre en un anacronisme flagrant.
A la part dreta d'aquesta genial instantània, amb una plaça de Catalunya semideserta, coetània a la fotografia de més amunt, podem apreciar la casa Segura a mig enderrocar (Gabriel Casas, ANC)

La casa Segura mig enderrocada s'erigeix com el més eficaç element de datació de la imatge. Aquesta construcció, situada al número 17 de la plaça de Catalunya, va ser comprada per Riegos y Fuerza del Ebro, coneguda popularment com La Canadenca, per alçar-hi la seva seu, una colossal baluerna que deixaria constància visual del poder, del prestigi i de la creixent influència de la companyia. Abans, però, havien de convertir en un gran solar la casa Segura, l'edifici veí de la plaça i les cases contigues del portal de l'Àngel fins al carrer Tripó. En el cas particular de la casa Segura, aquesta es va enderrocar en dues fases. Durant la primera, als inicis de 1932, es procedí a mutilar el coronament i els darrers pisos i així es quedà fins a mitjans de 1935, quan començaren els treballs d'anorreament total de l'edifici. Com podem comprovar a la imatge, per darrere del tramvia treuen el cap les restes de la casa Segura després de la primera fase d'intervenció; per tant, la data més plausible seria entre 1932 i 1935, però mai de la vida 1951, moment en què les obres de construcció del Banco de España feia 3 anys que  s'havien iniciat i ja es començava a intuir el resultat: un edifici sorgit del reaprofitament dels plànols de la seu nonata de La Canadenca.

dimecres, 4 de gener de 2017

Dada exacta (2): casa Francesc Simon, gener de 1942


Aquesta fotografia del fons Foto Ferran de l'Arxiu Nacional de Catalunya, compost pel material produït per Artur Ferran i el seu fill Francesc Xavier Ferran i Brugués al llarg de la seva vida professional, està datada per l'arxiu entre 1924 i 1935. Quant a la localització es limiten a un poc concís: Façana d'un edifici de l'empresa de compra i venda Auger y Jubany, S.A., amb cartells publicitaris. Barcelona

Per documentar aquesta fotografia he rebut l'ajut inestimable del Joanot Pascual, l'Enric H March, la Maria Garreta i el Miquel Barcelonauta.
La façana de casa Simon es mantindria intacta des de la seva construcció si no fos per una inoportuna remunta, el retranqueig de la qual cal dir que ha ajudat a dissimular-la i sobretot ha evitat la  irreversible mutilació del coronament (Google Street View)

Comencem per concretar-ne el lloc. L'edifici es troba encara avui al número 3 del passeig de Gràcia i no és altre que la casa Francesc Simon, projectada per l'arquitecte tarragoní Josep Domènech Estapà el 1912 i reformada pel seu fill Josep Domènech Mansana. A l'esquerra de la fotografia, podem observar l'hotel Colon en ple procés d'enderrocament, començat a finals de 1941.
Retall de La Vanguardia del dia 23 de gener en què apareixen tots dos espectacles: Raza al Coliseum per al mateix dia i l'anunci del concert de Toldrà per al diumenge següent

Aquesta dada ens ajuda a limitar la data més antiga possible, però la publicitat enganxada al pirulí ens afina encara més la cronologia. A la part superior, podem distingir-hi el nom de Toldrà i a l'inferior el nom Raza. La pel·lícula de José Luis Sáenz de Heredia, amb argument del mateix Francisco Franco, sota el pseudònim Jaime de Andrade, s'estrena al cinema Coliseum -si forcem una mica la vista podem distingir el nom d'aquesta imponent sala- el 14 de gener de 1942. Es manté en cartellera fins al 15 de febrer. D'altra banda, el mestre Toldrà, en qualitat de violinista i acompanyat pel pianista santboià Blai Net, va tocar un concert al Palau de la Música, el diumenge 25 de gener de 1942 a dos quarts de sis de la tarda. La data de la fotografia més plausible, per tant, seria al voltant d'aquest diumenge 25; fins i tot aquest mateix dia atesa l'escassetat de vianant pel passeig de Gràcia. En tot cas, si no ens la volem jugar tant, podem afirmar amb seguretat que aquesta fotografia fou disparada a finals de gener de 1942.